Sant Hilari de Sacalm és un dels pobles que tenen guanyat el meu cor, i perquè no, fer el primer viatge amb bicicleta a un lloc preciós. I aquí, t’explico la meva història.
Anar cap a Sant Hilari de Sacalm.
Pel meu primer viatge, es va unir un company. Seria molt més senzill si es produïa qualsevol incident. Vam decidir sortir des de Ripollet, un lloc que ens semblava adequat per al nostre objectiu, amb una distància de 80 km de la destinació.
Amb la motivació necessària.
En sortir, el primer que ens vam adonar és que ens sobrava roba. Tinc costum d’anar amb pantalons curts, i abans de sortir de la petita ciutat ja m’havia passat als pantalons curts.
En segon lloc, decidim no “organitzar” el viatge i trobar-nos amb el camí que Google Maps ens donaria. Comencem per un tram relativament «avorrit», que consistia a enganxar ciutat rere ciutat, per exemple passar de Ripollet a Montcada.
Comencem a agafar camins realment interessants.
Un cop passat ciutats avorrides, ens trobem amb un tram que envolta el riu i passem per parcs realment divertits. Àgils, plens d’arbres, però molt a prop de la ciutat. Comencem a gaudir com a nans fins que finalment acabem per un camí sense ombra i tota pista.
Allà, el sol apareix i ens va començar a aixafar el matí. I justament, uns nens amb bicicleta ens van desafiar a donar la màxima velocitat fent curses. Tot això, desgastant una energia descomunal i un retrobament humà com a molt hem perdut. Tot això, fins a passar de Mollet del Vallès fins a la Roca del Vallès.
El camí seguia per una senda més aviat calorosa, pistes que es tornaven lentes i les nostres cames novates començaven a minvar-se després dels esprint realitzats. Però no hi havia raó per aturar-se.
Tornada a la civilització.
Finalment, portem a un polígon. Una mica estrany, on ens trobem amb doma de cavalls, i grups de persones més aviat curioses. Al·lucinem amb tota la vida i activitats que ens trobem a cada pedaleig.
Anem a buscar fonts, fent parades necessàries per recuperar l’aigua que s’evaporava amb cada raig de sol. I bé, 2 litres i mig ja no semblen tant quan fa calor.
Arribant a l’AP7.
Va arribar la nit. I amb la nit, va arribar el moment de travessar rius i boscos a peu, mentre empenyem la bicicleta i ens agafa els matolls. Amb una visió més aviat limitada per la poca llum que podia generar una dinamo gairebé parada, vam agafar el camí paral·lel a l’autopista del mediterrani.
Durant aquell tram, era ràpid i senzill. Molt fàcil de circular i sense preocupar-nos ni de cotxes ni de persones. Tot va ser rodat, mai més ben dit. La motivació era a l’aire, la superació seguia el curs… i la nit, cada cop més fosca. Per sort, clar.
Un nou poblat.
Arribem a Sant Celoni, i ho recordaré perquè allà vaig poder emplenar les ampolles d’aigua. Ja no feia calor, però calia tenir aigua per superar el desafiament que encara ens quedaven.
Allà, a prop de la font, uns nens van deixar de jugar per veure «qui érem». A més, una parella, es va acostar per parlar-nos dels fills i preguntar-nos sobre el nostre viatge. Un moment més, totalment humà. Un sentiment, moltes vegades oblidat avui en dia.
Un nou desafiament.
Continuem el viatge per carreteres secundàries on circulava un patinet amb una parella. Ens trobem amb un túnel amb pintades, i curiosament, ens trobem amb un esprai de pintura mig amagat. Allà, vam fer història compartint el mural que ja existia.
El viatge continuava i el tram més complicat s’hi anava acostant. I arribem a Hostalric. En aquest lloc, ens trobem un nou company de ruta, amb bicicleta elèctrica, que amablement ens va acompanyar per guiar-nos a allò que ell considerava la millor ruta per escalar fins a Sant Hilari de Sacalm.
Un cop situats al camí, després de travessar el poble, va arribar el desafiament: el nostre destí més a prop que mai i, alhora, el moment més crític.
Un cel màgic portat al límit.
La nit ens cobria. Les estrelles eren increïbles. La por s’apoderava de ser atacats per alguna bèstia salvatge. El perillós trànsit nocturn, la pèrdua de bateria dels llums, l’esgotament físic i psicològic.
En poques paraules: arribo el pitjor moment de tot el camí. Vam arribar a Breda, sense gaire problema, però després d’aquest poble la pujada es tornava èpica. I és que Arbúcies va ser un objectiu a batre.
L’arribada al paradís.
Després d’un gran patiment, arribem a les 5 del matí a Sant Hilari. No pensem gaire, muntem les nostres tendes de campanya i dormim… si es pot trucar així. No van passar més de 2 hores quan el meu company ja no podia dormir.
Ens aixequem i ho recollim tot. No havíem descansat, però ho havíem aconseguit. Ara, tota la pujada, era baixada… una baixada de més de 30 minuts.
Tornada a Ripollet.
La tornada va ser molt més senzilla. Era baixada… una baixada de 20 quilòmetres. Uns 30 minuts sense haver de pedalar, amb uns ànims satisfets d’haver superat el nostre primer repte.
És cert, que hi va haver algun moment de «flaquesa» per tornar amb tren, però amb determinació vam acabar tota la ruta el bicicleta. Amb uns 180 km recorreguts en total.
Finalment, amb una barreja de satisfacció i esgotament, tornem a Ripollet, havent completat un emocionant viatge cicloturista d’anada i tornada a Sant Hilari de Sacalm. L’experiència ens va deixar amb records inoblidables i la certesa que, malgrat els desafiaments, cada pedalada va valer la pena.
Deixa un comentari